2015036. De la neutralidad de la red al self-driving car de Google.

google carLos automóviles sin conductor humano de Google ya están en la calle, y se empiezan a generar cuestiones éticas sobre las que conviene reflexionar. En este post no hablaré todavía de atropellos, pero sí del paralelismo entre la neutralidad de internet y la de las carreteras y coches. ¿Es posible que el gestor de la autopista priorice un coche u otro en función del “contenido”? Continua llegint

2014034. Los primeros pasos de Marcel, consultor socioemocional

MAruja Fernandez como Elena FrancisDe pequeño Marcel se pasaba las tardes escuchando el consultorio de Elena Francis, un programa radiofónico que se emitió durante la posguerra española. Aunque también trataba temas domésticos, lo que más interesaba al público eran las preguntas relacionadas con amores y desamores. Aquellas cartas del estilo “Querida Elena Francis, me he enamorado de un hombre pero es doce años menor que yo. Qué debo hacer? Una amiga…” quedaron grabadas a fuego en el imaginario de Marcel aunque por entonces no podía sospechar lo mucho que significarían en su carrera profesional.
Continua llegint

2012004. De Babson a Castellterçol: la pagesia emprenedora

Amb una colla d’amics estem repensant nous models d’accés a la terra per persones que es volen dedicar a la pagesia i a la ramaderia, i que no disposen d’una propietat. Aquest model està desenvolupat a altres països com per exemple a França amb Terre de Liens i a Canadà amb FarmStart. Ens preguntem per què no podem fer a Catalunya alguna cosa similar, i anem trobant respostes a aquesta pregunta, però no defallim.

La darrera reunió va ser a la masia La Ginebreda, on en Dirk Madriles i la seva dona Mireia gestionen l’explotació EcoXai. La meva aproximació al món rural és totalment amateur i no exempta de romanticisme, i em vaig quedar parat de la quantitat de competències i coneixements que cal dominar i dels paral·lelismes que hi ha entre el món rural i el industrial, i encara més en una explotació ecològica com aquesta. N’esmento només algunes:

a) La nova pagesia-ramaderia ha de tenir competències en gestió de la producció d’un ramat de 250 bèsties i dels conreus de les pastures que les alimenten. Les ovelles no es queden prenyades quan un voldria; els xais tenen una mortalitat del 10% i de vegades són bessonada; de vegades són les mares les que moren i cal alletar-los amb biberó; i tot plegat mirant de tenir temps per fer vacances en algun moment de l’any.

b) Com que en aquesta cas és una explotació ecològica el ramat menja ecològic i local, i què millor que el farratge de les 25Ha de la pròpia granja? Per tant cal també saber fer anar el tractor, saber quan sembrar, tenir clar el cicle de la lluna, acceptar que ni la sequera ni les pluges són previsibles, i finalment cal tenir competències en negociació per establir la disponibilitat i el preu del lloguer de les màquines segadores perquè la demanda d’aquestes és puntual i molt estacional.

c) Conèixer i gestionar les oscil·lacions dels preus de venda en funció de l’oferta. Quan un empresari inunda el mercat amb xai de Polònia -de gust i qualitat ben diferent-  el preu baixa en picat. A més, la qualitat fa que el que abans era un producte gourmet -el xai- sigui avui un producte similar al porc. L’empresari està cavant la seva pròpia tomba i de pas la de tots els ramaders del territori.

d) Aprendre a treballar com a empresa xarxa unipersonal coneixent els diferents canals de venda i xarxes vinculades a la producció ecològica amb iniciatives com el km. zero o la distribució online, tot combinat amb les competències TIC necessàries per gestionar-ho i la baralla diària amb les mancances d’accés a la xarxa de telecomunicacions de la masia.

e) Gestionar com a eina de màrketing els atacs del llop i la recerca de pistes del seu pas -a la recerca de la tifa fresca- per tenir dret a l’assegurança. Sí, el llop de pasqües a rams baixa al Moianès i ataca els ramats, i pel que sembla té un paladar de gourmet perquè prioritza en la seva alimentació el xai ecològic. Aquesta gestió inclou el tracte amb els mitjans de comunicació per aconseguir un cert equilibri entre la informació sobre l’atac i la publicitat de l’explotació.

Quina és l’emprenedoria i la gestió empresarial que s’ensenya a les universitats i escoles de negoci? Si jo fos en Dirk i busqués una font extra de finançament muntaria una setmana intensiva per estudiants de ADE o de màster d’ESADE entre tifes d’ovella i mastins del Pirineu aprenent tot el que comporta gestionar una empresa innovadora com aquesta. Quant paguen els estudiants per un curs en emprenedoria d’una setmana a Babson?  5.000€? Estic segur que amb 6 setmanes l’any de 10 places, 1.000€ per estudiant, allotjament i menjar (ben bo) en Dirk diversificaria el seu negoci i ajudaria a humanitzar el món dels negocis.  

2011009. De la basura que vale un huevo a las gónadas de Arias Cañete

 Más allá de Wikinomics y su secuela Macrowikinomics, durante los últimos meses he ido coleccionando algunos ejemplos sobre modelos de economía distribuida (ED) que me gustaría compartir con vosotros.

1. Energía distribuida. Devoré el libro de Jeremy Rifkin “La Tercera Revolución Industrial” y, aunque algunos capítulos parecen más de relleno que otra cosa y otros están desfasados como la conversación de Rifkin con ZP, me he quedado con algunos elementos para reflexionar. Rikfin propugna que un nuevo modelo energético está emergiendo basado en cinco pilares (que obviamente modula a su conveniencia) como son la eclosión de las renovables no nucleares; la inter-red de generación distribuida; una central eléctrica en cada edificio;  el almacenamiento de la electricidad; y el vehículo eléctrico. Las personas empezamos a generar nuestra propia energía (es un placer ducharse con agua caliente en casa sabiendo que es el buen Lorenzo quien trabaja y no Gas Natural), ya sea mediante artefactos caseros o bien agrupados en cooperativas de consumo como SomEnergia (ya somos más de 1604 soci@s). El cambio en la regulación del balance neto es un gran paso, aunque las eléctricas ganan más de lo que parece. IBM  se lo cree y apuesta por la gestión de esta energía digitalizada.

2. Alimentación distribuida: asistí hace unos días a la conferencia “Maneres Joves de Gestió Pagesa” organizadas por Associació Rurabans i Projecte Grípia (ya sé, hablo de este fantástico proyecto demasiado a menudo pero no me cansa)  donde Chiara Bombardi, la persona que coordina el movimiento slow food en España si no me equivoco explicaba en qué consistía un mercado de proximidad y cómo la demanda superaba ya a la oferta. Yo mismo he pasado de comprar en una frutería de barrio (lo que ya era un paso respecto a Mercadona) a comprar en una cooperativa de consumo que abre 4h a la semana y a cultivarme parte de mis lechugas y acelgas, compartiéndolas con los caracoles. El modelo centralizado responde a un MercaBarna o MercaMadrid, con tomates procedentes de El Ejido que viajan 1000km hasta Barcelona cuando a 10 km escasos tenemos estupendos tomates del Baix Llobregat. ¿Somos realmente estúpidos o sólo perezosos para pensar y actuar?

3. Basura distribuida. Hace 60 años no generábamos casi basura, todo se aprovechaba como explican nuestras abuelas. Después, con la llegada del plástico y el petróleo, todo era basura, todo un símbolo de riqueza. Paulatinamente aparecieron carteras de subproductos industriales que permitían minimizar los residuos, como explica Paul Gunter y su Economía Azul. Y este “movimiento” de revalorización llegó hasta la ciudadanía con la separación de la basura. Estamos ya contentos con separar la fracción orgánica, el vidrio, el papel, el plástico, el aceite? No, podemos mejorar!  Podemos generarnos nuestro propio compost, y así lo vió Eugeni Castejón cuando en el año 2002 creó la empresa Compostadores.com que es hoy en día una referencia en este nicho de mercado. También en Sevilla conocemos la iniciativa “Tu basura vale un huevo” de Ecologistas en Acción, que analiza la cadena de gestión del residuo orgánico y piensa “para qué llevar el residuo orgánico a la planta de compostaje, no es mejor alimentar directamente a las gallinas y que estas fertilicen y de paso nos den huevos?” Pues eso, huerto social + innovación en proceso que nos permite gestionarnos nuestra propia basura.

En los tres casos encontramos barreras de lobbies que gracias a poder reunir un gran capital de inversión crearon monopolios locales en la economía industrial. Pero la eclosión de la economía distribuida es imparable y se les escapa de las manos. Algunas empresas no han entendido esta transición y construyen grandes centrales térmicas que replican el modelo  centralizado pero en formato renovable. Otras se visten de agricultura ecológica pero distribuyen la producción de Andalucía en Alemania. Y otras se oponen a la gestión selectiva de residuos y a la eliminación del plástico porque a más residuo más icineración y menos factura energética de las centrales.

Estamos lejos de las Transition Networks, pero el cerco del cambio climático por un lado y del agotamiento del combustible fósil barato por otro nos empujan a encontrar soluciones en la senda correcta. Lo malo es que tener un ministro de agricultura y medio ambiente -Arias Cañete- con más de de 325.000 euros en participaciones de petroleras, propietario de siete coches -ninguno eléctrico- y con una capacidad de consenso y argumentación regida al parecer por sus gónadas masculinas -por cojones, textualmente- no ayudará  mucho en el proceso de transición.

Update

1. Septiembre de 2014. Miguel Arias Cañete nombrado comisario europeo de Energía y Medio Ambiente. 

2. Mayo 2014. Miguel Arias Cañete y sus problemas al debatir con mujeres.

2. No encuentro el vídeo de la intervención de Miguel Arias Cañete defendiendo “por mis cojones” el trasvase del Ebro ¿Habrá pedido a Google el olvido digital? Estoy convencido de haberlo visto, pero tal vez sea yo quien ha olvidado.

2011008. El parany de l’emprenedoria social SA

Ahir vaig tenir la sort de participar a la reunió de treball per crear un moviment o xarxa d’emprenedoria social (@emprensocial) a Catalunya. Aquí podeu veure (pels curiosos, jo surto al segon vídeo a partir del minut 2) la introducció i les conclusions, i segur que més endavant en el mateix blog hi haurà els documents de treball. Va ser una sessió densa i força interessant on persones -amb o sense organitzacions al darrera- reflexionàvem sobre les finalitats, els factors d’èxits i les aportacions de cadascú a una xarxa d’emprenedoria social.

Va quedar clar que volíem una xarxa per compartir i generar coneixement, llenguatge i model; per guanyar visibilitat que permetés una major incidència, i per atreure noves vocacions i sectors de la població a l’emprenedoria social. Vull escriure aquest post, un cop refredat, per reflexionar sobre dues amenaces que al meu parer planen sobre el fenomen de l’emprenedoria social.

La primera amenaça és que aquest moviment esdevingui un cop més la sortida natural del nostre sistema envers la creació de nous conceptes per abastar tot allò amb què es pugui maximitzar la inversió econòmica, i que repetim amb l’emprenedoria social la mateixa jugada de la paraula innovació. De la inicial innovació tecnològica vàrem passar a la innovació en màrqueting, en productes, processos, oberta, de management, de models de negoci i finalment la innovació social. Un cop esgotat el mercat natural amb el que es poden fer molts diners entra en joc allò que considerem economia del tercer sector i mirem d’omplir-lo i d’esprémer-lo fins a treure’l tot el suc. Ens atreuen amb l’embolcall social i caiem de ple en el parany.

Diuen que l’emprenedoria “de negoci” està ja esgotada, cal atacar ara l’emprenedoria social. On abans hi havia polítiques per foment de l’emprenedoria, ara cal actuacions per l’emprenedoria social. On abans teníem un Didac Lee ara tenim una Fageda i un Cristobal Colon. Però el model es repeteix i es mira el melic. Un cop impulsada l’emprenedoria social durant uns anys els saberuts i setciències ens diran que aquestes iniciatives moren als 3 anys, i que cal apostar pel creixement, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, innovar…  No estarem postser perdent el focus?

La segona amenaça que m’amoïna és la necessitat que expressaven moltes de les persones en aconseguir visibilitat, en fer aflorar iniciatives, fer-les públiques, visibles, notòries, difondre el casos d’ÈXIT. Llibres, xerrades, vídeos, TEDs, màsters i altres elements comercialitzables. EL TRIOMFADOR ( i la triomfadora, amb sort). I jo em pregunto si el model que perseguim d’emprenedoria social no hauria de ser l’oposat. Minimitzar la visibilitat i maximitzar l’impacte.

Quantes iniciatives hi ha desconegudes per el gran públic que des de l’anonimat fa anys que treballen per millorar i transformar la societat mantenint un equilibri entre els guanys econòmics i emocionals, i el retorn a la societat? Per què un projecte com 50×20 no hi era? És un projecte preciós. Un grup de persones de Torre Baró i Ciutat Meridiana, barris de Barcelona amb una renda per càpita relativament baixa, fan petites aportacions cada mes creant un fons de solidaritat que reparteixen entre els que no tenen. I ho fan perquè pensen que si la vida els ha dut a un lloc de treball estable i avui tenen la sort de tenir feina, és humà compartir aquesta sort amb qui per un motiu o un altre no l’ha tingut. Buscaven 50 persones que aportessin cada mes 20€, i que volien un projecte social arrelat al territori. Avui el projecte és una realitat amb persones que no cerquen protagonisme, que no apareixen a la premsa ni publiquen llibres, però que poden saludar als seus veïns sabent que potser avui han menjat gràcies a la seva aportació anònima.

Els puristes diran que no és emprenedoria social això, que no hi ha creació d’una empresa o d’una organització amb un lideratge clar, un objectius i un compte de resultats. Que la única diferència és que els beneficis no van als accionistes sinó que es reinverteixen. Però caiem un cop i un altre en el mateix model. No és aquesta una organització en xarxa com predica en Castells? No està satisfent una necessitat del “mercat”? No opta per una transparència de resultats (RSE) explicant cada mes què recull i què aporta? Potser li falla la promoció i el posicionament, o potser no. Potser aquest anonimat és el seu valor afegit i el que la va robusta. No donem per fer-nos veure ni per una filantropia mal entesa com poden fer les grans corporacions, sinó perquè considerem que una situació és injusta envers algú i la volem canviar. Aquest hauria de ser l’esperit de l’emprenedoria social, i no buscar una altra manera de fer diners.


2011007. Tres projectes anticrisi en format 2.0

Dimarts passat em vaig assabentar que una de les empreses que ha reformat la meva casa està a punt de tancar perquè un client li deu 120.000 € i no li paga. Fins ara la seva relació havia estat de confiança; pagava tard, però pagava. Però ara, sense crèdit per part dels bancs i amb el seu principal client amb problemes, aquesta empresa es veu abocada al tancament. La segona notícia ha estat les excel.lents entrevistes del retorn del programa Singulars de TV3 a Arcadi Oliveres i Santiago Niño Becerra sobre la crisi sistèmica que ens ha tocat viure. El resultat esperat és la depressió i la por. Però no. Jo crec que és una oportunitat per als que defensem un altre tipus d’economia, més humana i justa, on l’especulació i la cobdícia quedin al marge. I és el moment de aprofitar-la. Us explico algunes de les iniciatives què estic fent en aquests moments a títol professional i particular:

1er projecte. Participo com a professor d’empresa-innovació en el postgrau en direcció i gestió de microempreses de la UOC. Més enllà del problema del crèdit, les micropimes pateixen de manca de formació de la seva gerència. Una persona -posem un sastre- amb coneixements o capacitats específiques en un àmbit determinat crea la SEVA empresa. Amb els anys va contractant persones, deixa de fer el que li agrada i exerceix la direcció de l’empresa. Però mai s’ha format per exercir aquest rol, i té plena confiança en el seu gestoria. Què passa? Que la gestoria gestiona, però no assessora sobre l’estratègia de l’empresa, no busca nous mercats, no ajuda a innovar. I l’empresa no sap créixer i mor encotillada en el seu propi èxit. Si alguna cosa tinc clara és que m’agrada ajudar a les persones, i aquesta aposta per la innovació en xarxa  i per la democratització dels MBA a preus assequibles i per a micropimes crec que és un encert a nivell personal i professional.

2on projecte. També tinc l’oportunitat d’explicar i aprendre empresa-innovació-emprenedoria (sóc un físic reciclat, mai em sento prou segur donant classes, per això prefereixo la temàtica de la innovació) a la UPC. Aquí estem iniciant un projecte molt interessant que relaciona aprenentatge, cooperació, democratització de l’energia (Wikinomics) i sostenibilitat. Estem creant una cooperativa -amb aportació de capital -amb l’alumnat d’enginyeria d’una de les escoles (EUETIB) per desenvolupar tecnologia d’abastament energètic de baix cost. Grups d’estudiants i professorat defineixen els seus projectes d’empresa (fabricació, distribució, infraestructura, consultoria …) en una generació concurrent i col.laborativa. Un dels mercats és clarament el dels països en desenvolupament, però jo sospito que d’aquí a pocs anys el mercat natural serà el nostre, quan per necessitat comencem a generar-la nostra pròpia energia. El model és similar al de Somenergia -insisteixo, és una bona OPORTUNITAT per generar de manera cooperativa vostra energia-però amb estudiants i amb desenvolupament de producte. Ja us explicaré com avança.

3r projecte. A títol personal, aquest estiu ens hem mudat a una petita casa amb terreny (la casa i l’hortet d’en Macià) a prop de Sant Cugat on vivia fins ara. Volíem aprendre a conrear l’hortet ecològic, recollir aigua de pluja, tenir plaques solars, deixar de banda el cotxe, poder moure’ns en tren cada dia, i volíem incloure als avis en la unitat familiar. Una inversió -ara que diuen que no ens hem d’endeutar- que esperem valgui la pena. De moment tot avança tret del tema del tren. Portar els nens a l’escola en tren són 3500€ l’any. En cotxe, 1800€ (és fals, és clar, el cotxe no el comptem, però a efectes de tresoreria és el càlcul real). Ah, i a banda de SomEnergia també ens hem fet socis de la cooperativa de consum ecològic El Cabàs de Sant Cugat on 80 famílies en associem per consumir amb qualitat i preu menjar ecològic local lluny de les grans distribuïdores. El model de negoci d’el nostre Cabàs (hi ha un altre amb web el cabàs) el vaig explicar aquí.

Així que aquest esperem que sigui un bon curs. És clar, col·laboro amb altres feines alimentícies a banda d’aquestes que no aporten gaire a la mena de societat que estem buscant, però poc a poc i bona lletra.

2009037. Discapacidad emocional, empresa y competencias en primaria

119176265_a02afcd53fHace días que le doy vueltas a las cuestiones que plantea Julen en su blog de consultor artesano, entre otros en este post.

Me gustaría reflexionar algo sobre dos temas que tienen que ver con esta empresa utópica en que el trabajo no sea la respuesta a un supuesto pecado original sino que sea un elemento más de la vida, un tiempo que dedicas a algo que valga la pena y que al finalizar el día no te haga plantearte si estás perdiendo el tiempo o trabajando para que alguien gane dinero. Hablamos de empresas emocionales, llevadas con pasión e ilusión, y también con esfuerzo, que nadie se lleve a engaño.

El primer punto de reflexión lo realizo a partir de las políticas de integración de personas con discapacidad (obsérvese el uso políticamente correcto por partida doble). Estas políticas exigen a las organizaciones que reserven un cupo de puestos de trabajo a personas con discapacidad física o psíquica, dando por supuesto que no existe un tipo de discapacidad emocional que impida ejercer las funciones en la empresa. O viéndolo al revés, la empresa exige un desempeño físico o psíquico, pero no emocional. De hecho las organizaciones están repletas de tarados emocionales por exceso o por defecto. Será que la emoción como valor y competencia está excluida del concepto de empresa tradicional? Desde este punto de vista parece difícil alcanzar el objetivo de Julen.

Otro punto de reflexión lo ofrecen los resultados del examen que se realizó a estudiantes de último curso de primaria en Catalunya, en concreto en las materias de  castellano, catalan y matematicas. Los resultados son de sobras conocidos, con un menor rendimiento en la escuela pública respecto de la concertada y la privada por este orden.

No quiero entrar en consideraciones sobre si la tasa de inmigración y de inclusión de personas con diferente ritmo de aprendizaje y realidad social influye -que lo hace- en el resultado. Sí me pregunto en cambio por qué no se han evaluado conceptos como la gestión emocional, la empatía, la capacidad de relación social, la inclusión de personas con discapacidad, la creatividad, la espontaneidad, la capacidad de cooperación,…

Sería interesante investigar en una encuesta similar si se mantienen los ratios entre escuela pública y privada. El mensaje que transmite esta prueba a la sociedad es que lo importante para triunfar es saber matemáticas y lenguas, y que los otros valores que se puedan aprender o inculcar en la escuela son accesorios. Me gustaría en particular que se pudiese realizar de una manera espontánea el experimento de Mara y Seg en Citilab.

P.S. La transmisión de valores como los comentados es (o debiera ser) un hecho en la escuela pública. Ello no quita que para conseguir escuelas inclusivas que no penalicen al estudiante que puede avanzar (sin nivelar por abajo como ocurre ahora) sean necesarios muchos más recursos que los que la Generalitat ofrece actualmente.

P.S.2. La foto es de ALGO, en flickr.

Me gustaría que se realizarael experimento