2017021. “It will be a London without Londoners” a #santcugat

15100902FM ECONOMIA REOBERTURA DEL COLMADO QUILEZ BARCELONA 09 10 201Llegia ahir que a Sant Cugat acaben de posar en marxa un Sindicat de Llogaters per fer front a l’increment de preus de lloguer de les vivendes. I també que un altre comerç del centre vila, una peixateria, tanca perquè li han apujat el lloguer i no els surten els números. L’onada de destrucció del teixit dels barris de Barcelona arriba a Sant Cugat, amb un element diferenciador:  l’empresa innovadora internacional.  Continua llegint

2015004 ¿Te apuntas a un Flashmob kilómetro cero? La plataforma Sourcemap.

elnegociodelacomida_portadaSigo buscando instrumentos que permitan a las pequeñas empresas del ámbito rural, artesano y/o ecológico competir en un mercado global y verticalizado. Uno de los problemas de trabajar con recursos de proximidad es que resulta complicado hacer visible este argumento de venta. La persona que compra no sabe realmente lo que han viajado sus judías o sus ovillos. Pero la tecnología y la sociedad en este caso pueden jugar a nuestro favor. Os presento a Sourcemap, una invención del MIT que fue creada para situar en el mapa la cadena de suministros de todos los productos del mundo. Continua llegint

2014023. Innovació i comerç local. El cas de Fruiteria La Fina de Sant Cugat (CAT).

La Maria Sarroca, casada amb en Pau i amb tres fills, va néixer i viu a Sant Cugat del Vallès. Tot just acaba de complir quaranta anys. És una persona a qui mai no li ha fet pot treballar, des dels quinze que despatxa a la botiga situada als baixos de casa seva que abans havia estat ja habitació de jocs. La fruiteria forma part de la seva vida, no s’imagina treballant d’una altra cosa.

Els pares de la Maria, en Joan i la Fina, es van jubilar fa pocs anys. De tant en tant passen per la botiga, però han de tenir cura dels néts dia sí dia també. En Joan, des de l’any 1965 en què van obrir la botiga, traginant caixes amunt i avall, llevant-se d’hora al matí per triar el millor gènere al mercat majorista. La Fina, darrera el taulell atenent la botiga, composant l’aparador –va obtenir molts premis locals- i venent sempre, sempre, fruita i verdura de la millor qualitat. Mai no li van fer un retret i n’està ben cofoia.

Potser els hagués agradat traspassar la botiga d’una altra manera, però dels sis fills, només la Maria va voler continuar amb el negoci. Per sort -pensen- no té gaire iniciativa, els agradaria que fes el que ells sempre han fet, apostar per la qualitat. Per què haurien de canviar?  Continua llegint

2012007. De la città dei bambini al ZX Spectrum. Niños y niñas que reprograman la ciudad.

Anar a la versió en català

Hace pocos días fui al taller CiutatsLab CCCB organizado por Ramon Sangüesa e Irene Lapuente de La Mandarina de Newton. Se trataba de un ejercicio para repensar la ciudad como laboratorio o cómo aplicar las técnicas de laboratorio a la ciudad, y en este post quiero explicar mi experiencia personal por si a alguien le es útil.

Ramon empieza el taller con una descripción ontológica de conceptos vinculados a l’evolución de los labs: hacklab, medialab, livinglab,… y unos cuántos más. Yo personalmente eché de menos el concepto de Rural Lab que (hasta donde yo conozco) promueve en Ricard Espelt en el marco de TheProject.

En este taller una de las metáforas empleadas por una de las participantes (Montse) es la de la ciudad como una superposición de capas. Una primera capa física (edificios, infraestructuras), una segunda de programación (las rutinas, normas, actividades que hacemos cada día como la  educación, cruzar una calle, sacar la basura….) más o menos libre y una tercera de las personas y sus relaciones y redes. Este modelo me recuerda un poco al que explicaba Miquel Barceló (no el pintor) para la planificación del distrito barcelonés del 22@ y que reproduce en este post Xavier Ferràs. En este modelo no aparecía el concepto de programación al que quiero hacer referencia hoy.

Una de las conexiones del taller en la que yo nunca me había adentrado es el de que las ciudades están mal programadas. Me veo a mí mismo hace 30 años programando juegos con el ZX Spectrum, picando y repicando código, corta y pega y dale que te pego (y grabando con aquella cinta infumable). Siempre, de manera inevitable, quedaba algún cabo suelto. En otra época de mi vida diseñé microchips y tuve la misma sensación, el gazapo es un subproducto inevitable del cortaypega. Es cierto que después aparecieron herramientas como los debugger o depuradores de programa que facilitaban mucho el trabajo, pero entonces yo ya había dejado esta afición con la que seguramente me hubiera ganado mejor la vida. Me pareció -la de la programación de ciudades- una muy buena metáfora, un poco influenciada sin duda por The Matrix.

Finalmente nos planteamos en el grupo de trabajo qué elemento podía constituir un buen debugger para la ciudad y concluimos que los niños y las niñas, utilizados como sensores, podían muy bien cumplir esta función. Dejar niños y niñas correr por los espacios de la ciudad o plantearles preguntas y recoger datos y respuestas podía llegar a ser una vía muy interesante para diseñar ciudades -como hace Tonucci con la ciudad de los niños– pero también para rediseñarla mediante el debugging.

Como ejemplo de debugging emergente, los parques infantiles de los que hablé hace un tiempo en relación a la responsabilidad. En Sant Cugat, mi pueblo-ciudad, el ayuntamiento decidió construir un parque para gente mayor al lado de un parque infantil clásico. ¿Qué pasó? Que los niños decidieron sin que nadie les preguntase que era mucho más interesante pasar por las barras y artefactos pensados para prevenir la artritis y artrosis que por los columpios y otros instrumentos de juego planificado. Un primer bug en el programa!!

Agradezco a Ramon e Irene la oportunidad de aprender y repensar un rato, un oasis cultural en medio de tanta mediocridad e hipocresía!

2012006. De La ciutat dels infants al ZXSpectrum: infants que reprogramen la ciutat

Ir a la versión en español

Fa pocs dies vaig anar al taller CiutatsLab CCCB organitzat per el Ramon Sangüesa i la Irene Lapuente de La Mandarina de Newton. Es tractava d’un exercici de repensar la ciutat com un laboratori, o de portar el laboratori a la ciutat, i en aquest post vull explicar la meva experiència personal per si a algú li serveix.

En Ramon comença el taller amb una descripció ontològica de conceptes vinculats a l’evolució dels labs: hacklab, medialab, livinglab,… i uns quants més. Jo personalment vaig trobar a faltar el concepte de Rural Lab que (fins on jo conec) promou en Ricard Espelt en el marc de TheProject.

En aquest taller una de les metàfores emprades  (amb origen a la Montse; no sé res més d’ella, potser estaria bé tenir un registre d’assistència) és la de la ciutat com una superposició de capes. Una primera capa física (edificis, infraestructures), una segona de programació (les rutines, normes, activitats que fem cada dia com l’educació, creuar un carrer, treure les escombraries….) més o menys lliure i una tercera de les persones i les seves relacions i xarxes. Aquest model em recorda una mica al que m’explicava en Miquel Barceló per a la planificació del districte barceloní del 22@ i que reprodueix en aquest post en Xavier Ferràs. En aquest model però no apareixia el concepte de programació al que vull fer referència avui.
Una de les connexions del taller en què jo mai havia pensat és que les ciutats estan mal programades. Em veig a mi ateix fa 30 anys programant jocs amb el ZX Spectrum, picant i repicant codi, copiant i enganxant (i gravant amb aquell cassette infumable), i sempre quedava algun nyap. En una altra època de la meva vida vaig dissenyar microxips i vaig tenir la mateixa sensació, és un subproducte inevitable del Copy&Paste.
És cert que després van aparèixer eines com els debugger o depuradors de programa que facilitaven molt la feina, però aleshores jo ja havia deixat aquesta afició amb la que segurament m’hagués guanyat millor la vida. Em va semblar -la de la programació de ciutats- una molt bona metàfora, una mica influenciada sens dubte per The Matrix.
Finalment ens plantejaven quin podia ser un bon debugger per la ciutat i vam concloure que els nens i les nenes, utilitzats com a sensors, podien molt bé complir aquesta funció. Deixar nens i nenes córrer pela espais de la ciutat o plantejar preguntes i recollir dades i respostes pot ser una via molt interessant per dissenyar ciutats -com fa en Tonucci amb la ciutat dels infants– però també per redissenyar-la amb el debugging.
Com a exemple, els parcs infantils dels que va parlar fa temps en relació a la responsabilitat. A Sant Cugat l’Ajuntament va decidir construir un parc per gent gran al costat d’un parc infantil clàssic. Què va passar? Que la canalla va decidir que era molt més interessant passar per les barres i artefactes no pensats per al joc que pels gronxadors i altres instruments de joc planificat. Un primer bug al programa!! 
Agraeixo en Ramon i la Irene per l’oportunitat d’aprendre i repensar una estona, un oasi en mig de tanta mediocritat!

2012004. De Babson a Castellterçol: la pagesia emprenedora

Amb una colla d’amics estem repensant nous models d’accés a la terra per persones que es volen dedicar a la pagesia i a la ramaderia, i que no disposen d’una propietat. Aquest model està desenvolupat a altres països com per exemple a França amb Terre de Liens i a Canadà amb FarmStart. Ens preguntem per què no podem fer a Catalunya alguna cosa similar, i anem trobant respostes a aquesta pregunta, però no defallim.

La darrera reunió va ser a la masia La Ginebreda, on en Dirk Madriles i la seva dona Mireia gestionen l’explotació EcoXai. La meva aproximació al món rural és totalment amateur i no exempta de romanticisme, i em vaig quedar parat de la quantitat de competències i coneixements que cal dominar i dels paral·lelismes que hi ha entre el món rural i el industrial, i encara més en una explotació ecològica com aquesta. N’esmento només algunes:

a) La nova pagesia-ramaderia ha de tenir competències en gestió de la producció d’un ramat de 250 bèsties i dels conreus de les pastures que les alimenten. Les ovelles no es queden prenyades quan un voldria; els xais tenen una mortalitat del 10% i de vegades són bessonada; de vegades són les mares les que moren i cal alletar-los amb biberó; i tot plegat mirant de tenir temps per fer vacances en algun moment de l’any.

b) Com que en aquesta cas és una explotació ecològica el ramat menja ecològic i local, i què millor que el farratge de les 25Ha de la pròpia granja? Per tant cal també saber fer anar el tractor, saber quan sembrar, tenir clar el cicle de la lluna, acceptar que ni la sequera ni les pluges són previsibles, i finalment cal tenir competències en negociació per establir la disponibilitat i el preu del lloguer de les màquines segadores perquè la demanda d’aquestes és puntual i molt estacional.

c) Conèixer i gestionar les oscil·lacions dels preus de venda en funció de l’oferta. Quan un empresari inunda el mercat amb xai de Polònia -de gust i qualitat ben diferent-  el preu baixa en picat. A més, la qualitat fa que el que abans era un producte gourmet -el xai- sigui avui un producte similar al porc. L’empresari està cavant la seva pròpia tomba i de pas la de tots els ramaders del territori.

d) Aprendre a treballar com a empresa xarxa unipersonal coneixent els diferents canals de venda i xarxes vinculades a la producció ecològica amb iniciatives com el km. zero o la distribució online, tot combinat amb les competències TIC necessàries per gestionar-ho i la baralla diària amb les mancances d’accés a la xarxa de telecomunicacions de la masia.

e) Gestionar com a eina de màrketing els atacs del llop i la recerca de pistes del seu pas -a la recerca de la tifa fresca- per tenir dret a l’assegurança. Sí, el llop de pasqües a rams baixa al Moianès i ataca els ramats, i pel que sembla té un paladar de gourmet perquè prioritza en la seva alimentació el xai ecològic. Aquesta gestió inclou el tracte amb els mitjans de comunicació per aconseguir un cert equilibri entre la informació sobre l’atac i la publicitat de l’explotació.

Quina és l’emprenedoria i la gestió empresarial que s’ensenya a les universitats i escoles de negoci? Si jo fos en Dirk i busqués una font extra de finançament muntaria una setmana intensiva per estudiants de ADE o de màster d’ESADE entre tifes d’ovella i mastins del Pirineu aprenent tot el que comporta gestionar una empresa innovadora com aquesta. Quant paguen els estudiants per un curs en emprenedoria d’una setmana a Babson?  5.000€? Estic segur que amb 6 setmanes l’any de 10 places, 1.000€ per estudiant, allotjament i menjar (ben bo) en Dirk diversificaria el seu negoci i ajudaria a humanitzar el món dels negocis.  

2012002. De la Marató de TV3 al Tren de la Pobla. Crowdfunding sí, CrowdWisdom no.

La ciutadania està ben farta de la classe política, o de part d’aquesta. Els casos de NO CULPABILITAT d’alguns dirigents fan que aquesta sensació creixi dia a dia. La substitució del polític (del bon polític) pel tecnòcrata o gestor (o gestora) fa que la  tasca que se li suposa de procurar i vetllar pel bé comú deixi de tenir sentit. Davant d’aquesta situació, la ciutadania té algunes alternatives, poques, que voldria comentar.

La Marató de TV3 és la mare dels telemaratons té una gran acceptació a Catalunya. Es celebra abans de Nadal i té com a finalitat recaptar fons per la recerca mèdica. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals creà el 1996 una fundació per gestionar la gran quantitat de diners recaptats (més de 9M€ el 2o10), fundació que es finança a partir dels interessos generats per la recaptació (vora 400.000€).  Una comissió de savis decideix quines són les temàtiques a treballar.

Sempre he tingut dubtes sobre la bondat d’aquesta iniciativa, no per la finalitat sinó pel que representa de substitució d’una entrada de diners que hauria de venir via impostos o de la iniciativa privada empresarial -segons ens han explicat sempre- per una aportació variable, aleatòria i imprevisible. La política -la distribució de recursos públics- la fan els polítics, ens diuen. Tanmateix, sembla que en aquest cas no els fa res aquesta cessió de sobirania a la ciutadania, sempre que siguin ells i elles els que decideixin on s’inverteixen les donacions.  D’aquest pensament en derivo alguns més…

El primer. Per què, posats a fer, no financem TOTA la recerca de Catalunya per aquesta via? No seria una mala idea, tampoc no parlem de tants diners, i muntaríem un gran show anual on cada any es decidiria on s’inverteix. Seria una mena de pressupost participatiu. Diferents projectes, diferents assignacions. Emocions a flor de pell. Que els propis promotors dels projectes haguessin de vendre a la ciutadania la seva utilitat i que fos la saviesa popular la que decidís en què invertir. Realment faríem la selecció pitjor que els polítics actuals?  Però no, el problema no ha estat mai que donem per partida doble, amb la renda i amb les telemaratons, el problema és que vulguem decidim en què volem invertir. Tot mastegadet, que no pensem gaire. Per tant, sí a pagar doble, no a decidir.

El segon pensament ja posats a fer és per què hi ha Maratons per la recerca i no per a infrastructures? Posem per cas que la Generalitat, via FGC, decidís suprimir el tren de la Pobla de Segur. És altament improbable que passi això, però mai se sap… Segons diuen el problema és de  1M€ anuals, si fa no fa 3 cops el sou del rei. Doncs imaginem que ara la gent de les comarques afectades decideix fer una captació popular entre la ciutadania de Catalunya i que trobem 100.000 persones disposades a posar 10€ cadascuna cada any. No ho veieu factible? Amb una plataforma com Verkami? Jo ho faria, he fet servir aquesta línia molts cops per anar d’excursió i no dubtaria a posar els  10€. Per què la gent afectada no s’associa i fa una Fundació per la defensa del Tren de la Pobla i recapta i gestiona aquests diners? Seguint el model de la Marató, si voleu amb iniciativa pública… Bé, de moment ha començat la campanya a Facebook però  s’ha d’anar més enllà. L’administració potser no ho veuria malament, sempre que fos ella la que finalment decidís on invertir.

I tornant al tema de la ciència per acabar, avancem un pas més. Francisco J. Hernández va tenir la mateixa idea que jo però és clar, ell va posar fil a l’agulla amb la casella de la ciència, cosa de la que jo -cada cop sóc més conscient- sóc incapaç. És difícil que la Marató vagi més enllà com deia dos paràgrafs més amunt però per què no fem servir instruments al nostre abast? Si a la renda es pot demanar que els nostres diners vagin a l’església (catòlica, se suposa, no veig per enlloc que em deixin triar) o a obra social, per què no a la ciència per pal·liar la retallada del govern? La ciutadania sap que el futur passa per la recerca, i no entén una retallada de 600M€, i no admet que tants i tants científics i científiques hagin de marxar.

Però ai las, l‘establishment polític té recels, no li fa gràcia aquesta mena de sobirania popular, i diu que no.  Però, no havíem quedat que sí podíem fer aportacions més enllà de la renda sempre que no decidíssim, com ho fem ja amb la Marató de TV3? Una casella per la ciència seria el mateix concepte, doble imposició -voluntària, això sí- i cap oportunitat de decidir. Potser tenen por de què la ciutadania considerés que en aquest moment és més important invertir en el present de la ciència que en el futur de les nostres ànimes?

Jo penso que faria bé de començar a preparar-se la classe politica. El negoci de la distribució dels pressupostos -i dels càrrecs i sous- no és diferent del de l’energia en règim de monopoli, del dels continguts i indústria cultural, del de l’ensenyament o del dels aliments i la distribució amb grans mercats majoristes. Els oligopolis polítics que avui tenen la paella pel mànec han de ser conscients que internet suposa alguna cosa més que twitter. El model està canviant molt ràpidament i alguns no se n’adonen i encara parlen de desafecció política. Si els polítics no s’adapten, i a en fan burla i escarni amb decisions jurídiques que no porten enlloc, acabaran extingits.

La imatge és de Diario Público.