2014034. Los primeros pasos de Marcel, consultor socioemocional

MAruja Fernandez como Elena FrancisDe pequeño Marcel se pasaba las tardes escuchando el consultorio de Elena Francis, un programa radiofónico que se emitió durante la posguerra española. Aunque también trataba temas domésticos, lo que más interesaba al público eran las preguntas relacionadas con amores y desamores. Aquellas cartas del estilo “Querida Elena Francis, me he enamorado de un hombre pero es doce años menor que yo. Qué debo hacer? Una amiga…” quedaron grabadas a fuego en el imaginario de Marcel aunque por entonces no podía sospechar lo mucho que significarían en su carrera profesional.
Continua llegint

2013004. Del Telecentro al Geypermán. El movimiento MAKER y DIY.

Geyperman

 Hace ya 8 años participé en la elaboración de un estudio sobre  telecentros para la Diputación de Tarragona. El objetivo era estudiar qué nuevos usos y modelos de negocio podían prolongar la agonía de estos centros cuando la mayor parte de la ciudadanía accedía ya a internet desde sus casas. Todavía hoy parece que el debate sigue vivo, como sugiere Amalio Rey en su reciente post. Los telecentros -nos vendían por entonces- debían ser herramientas de empoderamiento digital, la solución a todos los problemas del momento: superar la brecha digital, crear ocupación, facilitar la relación intergeneracional, y en definitiva generar mayor competitividad y cohesión social, todo ello acompañado y engrasado por generosas subvenciones FEDER con las que consultoras y constructoras hicieron su agosto.

Me ha surgido recientemente la oportunidad de participar en la definición de un proyecto relacionado con los FABLAB o centros de fabricación digital en Barcelona. FabLab es un experimento que se inició en el MIT hacia el año 2000 y que se ha ido extendiendo por todo el mundo de manera vertiginosa bajo diferentes modelos de negocio y operación. La incursión en el mundo FabLab me ha llevado a descubrir una rica comunidad de MAKERs y el movimiento del Do It Yourself (DIY) bien explicado en este artículo de la emprendedora Brit Morin en el HuffUno de los aspectos más interesantes es el parecido -especialmente cuando entra en juego la administración- con la apuesta por los telecentros de hace unos años. Probad ahora a releer el artículo de Amalio Rey substituyendo Telecentro por Centro de Fabricación Digital o FabLab, y veréis cuán familiar os resulta. ¿Los mismos retos, las mismas promesas? Será el movimiento MAKEr y el “ponga un fablab en su barrio o pueblo” una nueva burbuja como la .com y la más actual  .emprendedor?  Continua llegint

2013002. Moqueta reciclable en el zoológico de Londres. E2P.

fishing netLa empresa INTERFACEFLOR fabrica y vende moquetas, y es conocida por ser una referencia la integración de la sostenibilidad como propuesta de valor desde hacer más de 30 años. Escribí sobre ella y sobre cómo convertir el problema ambiental que generan las moquetas en una oportunidad  en este post. Hoy he descubierto un proyecto interesante que lleva más allá el concepto de integración de la sostenibilidad en la estrategia empresarial,  y como casi siempre (excepto en caso de pataleta) escribo para aprender, para no olvidar y para compartir material didáctico. Planteaba por entonces cuatro alternativas para solventar este problema ambiental: Continua llegint

2012001. Dependència tecnològica. De las vaques suïsses a les telecos angleses.

Segueixo amb més casos de canvi del model de comercialització d’aquesta nova economia local distribuïda. Avui toca Vitacarn. El missatge és clar i contundent.   Venda directa de carn ecològica.   I aquestes cinc paraules contenen molt més significat del que sembla a primer cop d’ull.

A principis de segle XXI alguns ramaders del Pirineu es van adonar de que amb el model de distribució tradicional el seu producte perdia valor en comptes de guanyar-lo. Ells (bàsicament ells) oferien una carn de qualitat, en alguns casos ecològica, de vedells criats en llibertat i amb llet i farratge natural. Però quan els venien per a l’engreix el seu element diferencial es diluïa-per l’alimentació i tractament rebuts-amb els vedells de producció industrialitzada i perdien tot el seu valor.

Vam veure que en el cas de l’ovella Xisqueta un dels actius del territori de l’Alt Pirineu residia en les característiques de la llana d’aquesta raça ovina, i en tenir també a algú que recordés -encara- com era l’ofici de pastor i com es treballava la llana. A partir d’aquests elements i d’una persona amb molta empenta i carisma es va començar a teixir un entramat de relacions cooperatives que els han portat a on són ara.

En el cas de les vaques del Pirineu passava alguna cosa semblant. La raça Bruna dels Pirineus és una barreja regulada entre vaca suïssa d’importació a principis del S. XX i vaca catalana autòctona (podeu estudiar-ne les característiques com si d’un cotxe es tractés aquí, vacaecomoción) que s’ha anat especialitzant fins convertir-se en una fàbrica de carn. La transferència de tecnologia i coneixement en el sector primari ja existia en aquells dies.

Però tot i que alguns insisteixin en que totes les carns són iguals, el resultat de créixer en un estable o fer-ho passejant pel camp no és el mateix. Així que un dia, veient en perill la seva explotació ramadera, l’Ignasi Castellarnau va decidir posar en valor els seus actius evitant aquelles etapes que li feien perdre marge. Va crear una empresa de venda directa de carn ecològica, Vitacarn, en diferents presentacions (depenent del plat a cuinar) i pesos, i t’ho porta a casa per un preu molt assequible.

Perquè Ignasi Castellarnau pugui vendre la seva carn directament es necessiten altres elements que no són tan evidents. D’una banda, la regulació i certificat de producció ecològica (un mercat que no para de créixer a Espanya, ja no només exportem a Alemanya i ens quedem amb lo peorcito de la producció!). De l’altra, un reconeixement i millora de la raça Bruna dels Pirineus mitjançant investigació sobre la raça, la promoció de la marca i la capacitació dels ramaders i ramaderes per a una millor gestió de les explotacions.

I també el soft: les xarxes de cooperació entre els ramaders amb el suport de l’administració per inundar el mercat de carn ecològica que temps hi haurà per lluitar pel preu. El primer pas, obrir mercat. Aquesta cooperació – a través en aquest cas d’una federació de productors– inclou també eines de comunicació entre els ramaders. Compres o vens una vaca? El tauler d’anuncis de la federació et permet accedir a ofertes i demandes, així com a informació comú. Potser, i posats a demanar, podria incloure una comunitat de pràctica com les que predica @Odilas i altres a The Project?

I no ens hem de descuidar d’un element bàsic. Cal també que les xarxes de telecomunicacions-el que abans eren les carreteres-arribin a tot el territori. Infraestructures bàsiques que permeten el desenvolupament de zones econòmicament deprimides i que amaguen un valor diferencial més gran del que s’imaginen els seus habitants. Quan llegeixo la publicitat de Vodafone “8 de cada 10 poblacions entre 500 i 1000 habitants tenen cobertura de banda ampla mòbil” m’indigno i em pregunto: què passa amb les de menys de 500 habitants? No són rendibles? Com pretenem que un ramader pugui controlar venda directa sense una bona comunicació?

Seguim pensant que hi ha molt per fer!

+ info

http://www.etselquemenges.cat/origen/vedella-ecologica-de-la-raca-bruna-dels-pirineus-a-la-taula-de-casa-8244