Emprenedoria vocacional

Diria que hi ha tres tipus d’emprenedoria: l’accelerada, on el capital i les presses són protagonistes; la cooperativa, coral, minoritària i sovint transformadora social, on les persones són protagonistes; i una tercera que sovint es deixa de banda i és la que jo reivindico de fa temps. No gosaria dir-li slow, m’agrada més emprenedoria vocacional. En aquesta entrada explico què entenc per aquest concepte i enllaço amb alguns casos sobre els que he escrit o voldria escriure.

Fa dos anys que vaig atrafegat muntant l’escola i no he tingut un minut per seure’m a pensar i collir. Ara que canvio les meves prioritats recupero el temps i el plaer d’escriure sobre el que em passa pel cap, i aprofito per llegir entrades antigues. Deia fa un temps que hi havia persones que havien nascut amb el do i la sort de saber què volien fer a la vida, que havien trobat la seva vocació. Algunes de ben petites ja s’hi dedicaven, d’altres fins els 50 no gosaven fe-ho, però al final aconseguien guanyar-se la vida amb aquesta vocació.

Aquestes persones són les que jo considero emprenedores vocacionals. Si sou famosos com en Ken Robinson podeu escriure un llibre de nom “The Element” i fer calerons, però no cal anar tan lluny. A casa nostra tenim uns quants exemples de persones que han trobat aquesta vocació, i no sense un punt d’enveja, m’agrada seguir-les i fer-ne publicitat si això té algun valor. I dic no sense enveja perquè jo no he estat capaç de trobar una vocació dins meu. O no encara.

Una bona part d’aquestes persones són el que en catalogaríem com artesans i artesanes, però no totes. De vegades la vocació està relacionada amb un territori, o amb una manera d’entendre el món diferent. En tot cas totes comparteixen els trets característics dels artesans que ja explicava en Richard Sennet entre els quals hi ha la passió i la capacitat de treball, la tossuderia, un elevat component de creativitat i bellesa, i una exasperant cerca de la perfecció. .

Un altre tret distintiu que ja és collita pròpia és que sovint prefereixen viure amb el mínim de despesa fixa -la jubilació queda lluny, i qui sap si hi serà- i que combinen la producció amb la formació per guanyar-se la vida. Seguint amb trets, són persones pacients. Saben on van, i no tenen pressa per arribar-hi perquè gaudeixen del camí. De vegades treballen sols, de vegades per parelles professionals i humanes, però en general no són persones professionalment gregàries. I un últim punt, fan un ús intensiu de les xarxes socials i el seu mercat és internacional, d’altra manera no sortirien els números.

Us deixo una relació de les que poc a poc vaig col·leccionant. Algunes les conec personalment, d’altres llegeixo entrevistes i en faig un post, però em plantejo a mig termini fer una ruta per la Catalunya (i més enllà) de l’emprenedoria vocacional per conèixer els ingredients que fan possible la seva supervivència i la seva alegria que s’encomana.

Coneguts sense post encara

i molts altres que no conec encara però que aniran apareixent, espero.